Una fusteria assembleària.

Als Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià

Al País Valencià hi ha una comarca anormenada els Ports. Als Ports hi ha una ciutat anomenada Morella. A Morella hi ha un castell. Molt a prop del castell, hi ha una fusteria. I molt a prop de la fusteria, hi ha un lloc on es menja molt bé, però tornem a la fusteria malgrat el ternasco i l’estómac.

Aquella nit no era una nit habitual. Se celebrava assemblea de les de veritat, on tothom pot parlar, criticar i votar amb amabilitat. Les ferramentes s’havien reunit per a arreglar les diferències que durant les últimes setmanes havien entrebancat el seu treball i havien fet fracassar els negocis del seu fuster estimat.

El Martell es va erigir com a president des del primer moment, però molt educadament els altres membres de la reunió el feren renunciar:

- No pots presidir, Martell –li va dir el portaveu de tots els altres-. Fas molt de soroll i et passes tot el dia colpejant.

El Martell, molt educadament, acceptà la seua culpabilitat però proposà:

- Si jo no presidisc, demane que també siga exclòs el Cargol (àlies “Tornillo” perquè era un foraster que venia d’Ademús). Sempre li dóna moltes voltes a qualsevol tema i mai s’acaba, i es passa de rosca com els mortals.

Aleshores, prengué la paraula el Cargol per al·lusions manifestes i va afegir:

- D’acord. No hi ha cap problema perquè és cert i ho reconec. Però... propose una condició: Si jo no puc, demane a l’assemblea que incloga en el mateix grup a Paper de vidre (un altre foraster, àlies “Lija” perquè venia de Requena), doncs sempre és molt aspra en el seu tracte i sempre té friccions amb els altres.

Molt educadament també, alçà la mà el Paper de vidre que tenia ascendents nobiliaris per allò del “de” i digué:

- Bé. D’acord. Ho accepte. Però m’ha d’acompanyar en aquesta travessia del desert el Metre. Sí, sí, el Metre, tal com ho he dit. Ell es passa tot el dia mesurant als altres, que si un ha dit això, que si l’altre ha fet allò. En fi, que el Metre és qui de ben segur no es pot presentar com a president perquè pareix “el Perfecte, que no prefecte”, i perfecte no n’hi ha cap.

Estava així de delicat el tema només per a triar el president, quan entrà el Fuster de forma inesperada. Aleshores tots adoptaren la postura de no haver trencat mai un plat i es quedaren immòbils i sense respirar. Pep es posà el davantal i inicià el seu treball. Utilitzà el martell, el cargol, el paper de vidre i el metre. Treballà la fusta fins fer un moble fantàstic, i se n’anà.

Quan la fusteria tornà a quedar-se a soles, l’assemblea pogué continuar el seu debat. Aleshores, Serrutx va dir:

- Senyores, senyors, veïnes i veïns. Ha quedat demostrat que tots tenim els nostres defectes sense arribar a ser persones, però el fuster treballa amb les nostres qualitats; i són aquestes les que ens fan valuosos. Així que propose que no mirem sempre els nostres defectes o errors, sinó que ens centrem en la utilitat dels nostres punts més forts.

Aleshores, l’assemblea valorà la força del Martell, la utilitat del Cargol, la virtut de llimar asprors del Paper de vidre, i l’exactitud i precisió del Metre. Tots se sentiren orgullosos i contents, i continuaren la reunió.

A tots ens molesta alguna cosa de dels altres, però hem de comprendre que la força ens la dóna la unió. Hem de conviure tots junts i, per tant, no estaria mal d’acceptar-nos com som i treballar per a millorar-nos, començant per un mateix. I en cas de conflicte, fer un bon “barret” i un bon “vermudet”.

Escrit per Enric Ramiro.
(Inspirat en “Assemblea en la carpintería” de BERMEJO, Carlos 2010): Regálame más cuentos de salud. Santander. Editorial SAL TERRAE, p. 22-23)

Comentaris