Xe què a gust!

A Batiste i al Col·lectiu de Mestres de la Safor


Xeraco és un bon poble. L’encant i tranquil·litat de la seua platja neta i agradable, s’acompanya de paratges de marjal encara per descobrir a peu i en bici. Allí havien viscut sempre Marta i Gregòria i, segons tenien entés, els seus pares, avis, besavis i rebesavis. En fi, un conjunt de generacions que segurament anaven més enllà de qualsevol humà.

Perquè Marta i Gregòria eren dos granotetes d’eixes que tenen nom i un perfil especial. D’eixes que tenien idees pròpies. D’eixes que pensen. D’eixes que tenen iniciatives. En defintiva, d’eixes granotes espavilades que peguen el bot quan pertoca i no quan ho mana algú. Aquell (dia de les eleccions) era un dia qualsevol, un dia més. I s’alçaren de bon matí per a passejar, cantar i donar-se un bon escabussó. Prèviament es posaren els vestits que elles mateixes es compraren i pagaren, anaren a pel diari i feren un poc d’esport i desdejunaren a consciència.

Tanmateix, aquell matí semblava un poc especial. Hi havia alguna cosa en l’ambient que el feia diferent. No se sap si era la inexistent contaminació de l’aire de Madrid i València, que sí hi ha en altre grans ciutats com diuen persones sabudes. O si era la inexistent preocupació per l’endeutament públic que tampoc hi ha en ambdues capitals i sí en altres ciutats, com també comenten les mateixes persones sabudes.

Com un dia més, en llançaren al llac de cap i es trobaren molt a gust. Nadaren i nadaren fins que es cansaren, i d’aquesta bassa a una altra bassa i després a una altra i més endavant a una altra i etcétera. Jugant, jugant, botant i botant caigueren en una bassa on s’estava molt a gust. I a mesura que passava el temps, cada vegada més a gust. El temps passava volant i el plaer era major, així que decidiren quedar-se allí, doncs no tenien cap obligació ni eren jubilats.

- Mira, allà està el Montdúver!

- Ei, sí i allà el cim de les Creus!

- I també podem veure la platja de Gandia. S’està superbé!

I anaven nadant i quan provaven d’eixir, notaven molta gelor i es tornaven a escabussar. S’estava tan a gust que no volien eixir per a res. Mai els havia passat això. No volien anar-se’n a cap altra bassa i tan sols guaitar els donava mandra. Així que a poc a poc, s’anaren confonent amb l’aigua que els voltava i...després d’una agradable somnolència, acabaren bullint en una sopa que estaven preparant uns forasters per als plaer dels estómacs dels visitants i diuen que d’elles també.

Això és el que ens pot passar a totes i tots si no ens espavilem. De vegades, ens podem acostumar tant a la comoditat i a la relaxació que tot ens pot donar igual, i tan sols volem estar ben a gust sense adonar-nos que acabarem donant-li sabor a l’estómac d’algú que ens està cuinant.

Pot ser algun maldecap i algun compromís, de tant en tant, ens ajude a estar pendents de la nostra vida i del nostre futur. Pot ser preocupar-nos i actuar en el dia a dia, ens facilite no morir-nos en vida.

Escrit per Enric Ramiro.
Per a més contes: http://comunidades.levante-emv.com/23636/blog/

(Inspirat en “Historia de una ranita” d’Olivier Clere)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Privatización y comercialización en y de la educación