dilluns, 7 de maig de 2012

Educación en valores.





Quino, el caricaturista argentino autor de Mafalda, desilusionado con el rumbo que está tomando el mundo en cuanto a valores y educación, expresó su sentimiento al respecto...brillante!

















La genialidad del artista produce una de las mejores criticas sobre la educación de los hijos en los tiempos actuales.....


Os invito a compartirlo.





--

L’escola pública, una mirada des de les Terres del Sud.

Moments de crisi, oportunitat de canvi. No passa dia que no s'anuncien canvis. Ministres, consellers o directors generals ens desperten cada matí amb una novetat: retallades salarials, augment d'alumnat per aula, no es podrà suspendre per tenir beca, retallades a infantil, primària, secundària i universitat, retallades en investigació, més hores de docència per al professorat, menys hores de dedicació al càrrec dels equips directius, eliminació de programes en valencià, no es convoquen oposicions, es paralitzen si es convoquen i es canvien els temaris, si estàs de baixa laboral o incapacitat cobraràs menys els primers tres mesos... Un atac desvergonyit al sistema públic d'educació sota l'eufemisme de reformes necessàries i inajornables, diuen. Descarat procés de precarització amb la clara intenció de privatitzar, responem. Els serveis públics estan en el punt de mira, el que fins fa poc eren serveis bàsics imprescindibles s'han convertit en una oportunitat de negoci. El sector públic ha estat obertament demonitzat amb la clara intenció de privatitzar-lo. Quan es vol matar un gos el més fàcil és donar-li la culpa a la la ràbia. Però, els serveis públics tenen la ràbia?

El fracàs de la gestió del PP al País Valencià és espectacular, les dades d'atur en el primer trimestre de l'any, 681.400 persones, superem la mitjana estatal arribant al 27,32%. El botí de més d'un decenni de monocultiu de la rajola s'ha esvaït deixant al darrere un model econòmic esgotat.

Mentre redactem estes línies s'acaba d'anunciar la privatització de la gestió en la sanitat pública valenciana en 18 de les 19 àrees de salut que no ho estaven. Segons el vicepresident de la Generalitat, José Císcar, "el modelo sanitario español no da para más y hay que cambiarlo para garantizar la sostenibilidad", curiós, quan l'actual sistema sanitari comparativament ofereix majors prestacions amb menys inversió per habitant a l'any que qualsevol altre del nostre entorn. Tot i això, resulta que no és “sostenible”.

Cert és que són molts els mals que afecten el nostre sistema educatiu i que no seria sensat posar-se una bena als ulls i esperar que els mals guarisquen soles, tampoc ho és començar un tractament de xoc sense tenir-ne clar el diagnòstic. Pel que sembla, tocarà pagar les injeccions que ens han receptat, curen el mal o ens porten a una situació crítica. Siguen les urgències econòmiques, les conviccions ideològiques o una fase més d'un estudiat pla de saqueig, el cas és que ens trobem davant de les mesures més agressives contra el sector públic que es podien esperar.

Els arguments per justificar la privatització no han de ser nous ni originals: barata, eficient i garanteix la llibertat d'elecció de model educatiu. Tampoc han de ser certs: part del cost es transfereix a les famílies, es discrimina a la població amb més necessitats i amb diners públics es consolida un apartheid social. Es poden augmentar, matisar o adornar els arguments amb dades de lectura més o menys complexa, però poc importa. L'empresari del sector educatiu privat i el gestor de l'educació pública valenciana, si més no, en els últims 16 anys, estan d'acord en una cosa: augmentar el pes del sector privat-concertat de l'ensenyament, encara que siga a costa de precaritzar el sector públic, els interessa. Sobren arguments.

Els barracons, un element arquitectònic autòcton dels patis d'escola i IES valencians, és una de les evidències d'eixa precarització. No parlem únicament de falta de planificació o sobre-costos, parlem de desídia i abandó. Un exemple. A Sant Joan d'Alacant, un poble de més de 20.000 habitants, ens trobem que fa cinc anys s'abandonà un centre de secundària en fer-se'n un de nova planta, tot i les reiterades demandes per evitar la seua degradació, ens trobem ara amb l'edifici saquejat i ocupat a temps parcial per rates i brossa. Però aquest no és el primer cas al poble, teníem l'antecedent del C.P. Parc Ansaldo, també va ser saquejat als pocs mesos de ser abandonat i posteriorment enderrocat. Curiosament, a escassos metres es troba l'IES Luis García Berlanga que, des de fa més d'una dècada, espera la seua adequació i ampliació amb el pati plantat de barracons. Això sí, s'anuncia la futura construcció de la Universitat Catòlica sobre uns terrenys pròxims d'uns 50.000 metres cedits per l'ajuntament.

La llarga llista d'oportunitats perdudes en els últims anys van des del finançament de dotacions en noves tecnologies a la creació d'escoles infantils 0-3, però el malbaratament no afecta únicament a recursos materials. Experiències d'èxit fetes amb esforç i il·lusió, amb la participació de milers de professors-es, avaluades, corregides i ampliades durant anys, com els programes d'immersió lingüística presents a Elx des de 1985, són obviades perquè políticament no interessen. La il·lusió, la formació, la pràctica, l'avaluació, la innovació,... són necessaris en qualsevol procés de canvi. Sense això la sopa de lletres de nous programes i iniciatives per millorar l'ensenyament estan abocades al fracàs, encara que paradoxalment es diguen ÈXIT.

“Resistiré” s'ha convertit no sols en “libdup” d'èxit, sinó en un autèntic repte. Resistir, enfrontar-se a circumstàncies adverses amb una clara intenció de canvi, ens obliga a plantejar-nos alternatives amb una visió nova i creadora. Potser patirem directament la repressió, com els estudiants valencians, o coaccions com els directors dels centres de Mutxamel per part del seu alcalde, igual haurem de delinquir quan la resistència passiva siga delicte, però seria molt més trist callar amb la que està caient. Conjugar el verb protestar en tots els seus temps i modes és una obligació ineludible, però no suficient per bastir escenaris alternatius.

Les constants transformacions que han experimentat les nostres societats plantegen nous reptes que esperen resposta des de diferents àmbits, també des de l'educatiu. En un moment de major exigència, més dedicació i menor reconeixement del professorat, posar-lo com a diana de tots els mals no sembla una bona idea. Qualsevol resposta suposarà comptar amb la participació activa i il·lusionada de bona part del professorat, d'aquella part del professorat més competent, també el més conscient, capaç d'il·lusionar-se i il·lusionar, formar-se, investigar i innovar. En uns moments que són escassos els suports o estímuls, quan sovintegen manifestacions més o menys velades d'oberta hostilitat a la nostra professió des dels mateixos gestors públics, ara més que mai, es fa precís creure en les pròpies accions, estar convençuts del que es fa, generar entusiasme i estima per la professió.

El paper de la dona en la societat actual, la convivència de diferents cultures en la mateixa aula, la gestió de la immensa quantitat d'informació disponible, les noves tecnologies, la interactivitat, l'esperança de vida, el concepte de ciutadania planetària, ...., transformacions continues que podem mirar com amenaces o com a reptes engrescadors, tenim oportunitats de canvi en espais que ens són propis.

Protestar des del punt de vista professional és avançar en la gestió de la diversitat, treballar per fer efectiva la igualtat d'oportunitats, esforçar-nos per formar ciutadans crítics, guanyar espais de democràcia i participació,..., implicar-nos en els pocs o molts projectes que s'oposen obertament a una visió mercantilista de l'educació i que aposten per la formació integral de les persones.

Des de la pròpia experiència dels Moviments de Renovació Pedagògica trobem persones i col·lectius que s'han organitzat per qüestionar-se, problematitzar i donar alternatives. La pau, la dona, la literatura, les noves tecnologies, l'art, ..., han estat i són objecte d'atenció des d'un punt de vista crític. Les pròpies escoles d'estiu, congressos, jornades, documents i experiències acumulades al llarg dels anys ens han fet reflexionar i posicionar-nos explícitament sobre temes diversos del nostre entorn. No som neutrals ni asèptics, des del compromís educatiu no es pot eludir un compromís social. És el moment de confluir en xarxes de formació i de complicitats totes les persones i col·lectius que compartim la preocupació per l'evident deteriorament que patirà el servei públic educatiu. És el moment de la política en majúscules: partits, sindicats, entitats cíviques,.., treballant units per parar la ventada neoliberal.

Són els fils per ordir una trama que siga capaç de frenar el vents que poden glaçar el cor de l'educació pública.

Albert Caturla i Cardona, MRP Escola d'Estiu Terres del Sud.

L'escola pública al País Valencià: dignitat i lluita!


La situació de l'Educació Pública en el País Valencià no és aliena als processos d'involució democràtica i privatització creixent dels servicis públics, que s'impulsen des de fa 30 anys pels governs socialdemòcrates i neoliberals al servici dels anomenats “mercats”, que no són altres que les grans multinacionals que comercien amb la vida (indústria armamentística), amb la salut (indústria farmacèutica i química) i amb la dignitat (prostitució i tràfic d’éssers humans)
Des de fa més d'un quart de segle, estos governs, al servici del neoliberalisme, busquen implementar els postulats del Consens de Washington (1989): liberalització financera, liberalització del comerç, obertura a la inversió estrangera, privatització, seguretat en els drets de propietat i desregulació. En poques paraules, eliminar a poc a poc qualsevol tipus de regulació que limite el camp d'acció i els beneficis de les grans empreses transnacionals. Els Tractats de Lliure Comerç (TLC), que van començar el seu camí a mitjan segle XX per a liberalitzar el comerç de béns, s'han multiplicat en els últims 15 anys amb la novetat que en estos últims es liberalitza també el comerç de servicis i la propietat intel·lectual, entre altres.
Així amb l'excusa de les crisis del capitalisme es vénen imposant gravíssimes retallades en tots els servicis públics, impulsant una privatització creixent de l'educació, alhora que es tracta de desmantellar el Sistema Educatiu Públic. Formar treballadors/es flexibles, disposats a no tindre salaris, ni residència fixes, convençuts que és impossible aspirar a un treball per a tota la vida dignament pagat, preparats per a competir sense treva, sense temps per a la socialització, ni per al sindicat, ni per a la política i a més convençuts que este sistema és el millor dels possibles, el non plus ultra en matèria de democràcia, és l'objectiu fonamental de l'OMC i la resta d'organismes econòmics internacionals.
Per a això estan implantant a poc a poc la lògica del mercat en tots els àmbits de l'educació tant formal com no formal. Ara ja no es parla de coneixements sinó de competències, no es parla de qualificació, sinó d'empleabilitat, no es parla de formació integral, sinó de resultats acadèmics, no parlarem d'organització escolar, sinó de gestió de l'escola, ja no es tracta d'aconseguir la major qualitat per a tots, sinó d'aconseguir l'excel·lència d'uns pocs i així en un llarg etcètera d'eufemismes amb què pretenen colonitzar les ments i adormir les consciències.
En l'Estat Espanyol i en el País Valencià, utilitzat durant els últims anys com a laboratori i punta de llança de les reformes, esta nova crisi financera internacional s'està utilitzant per a propiciar el que es podria considerar l'etapa final d'un llarg procés que pretén convertir l'educació en un immens negoci que permeta aconseguir nous dividends als beneficiaris d'un capitalisme insaciable, que encara que a la llarga no té futur, està disposat a morir matant.
Així, els successius governs del PP, en els 16 anys que porten governant al PV han intentat degradar l'educació pública, alhora que privatitzaven tot el que podien. No obstant això, abans de desgranar l'immens rosari de despropòsits realitzats pels governs del PP al Nostre País, convé deixar molt clar que l'Educació Pública ha aguantat amb dignitat. En tots els centres educatius el professorat més compromés tracta d'esmenar els retalls i atacs amb voluntarisme, ajuda de les famílies i mobilitzacions continuades. A nivell global, les Plataformes en Defensa de l'Ensenyamet Públic, integrades per les federacions d'associacions de mares i pares, els sindicats de professorat i d’alumnat, els MRPs, les associacions de directors i directores i diverses associacions veïnals, creades en nombroses comarques i agrupades en la de País, desenvolupen des de fa més de 20 anys un treball continuat de denúncia, defensa i reivindicació de totes les necessitats existents i mantenint ben alt el baluard de l'educació pública.
Totes les persones compromeses amb l'educació Pública saben la quantitat de protestes i mobilitzacions que s'han produït en els últims anys, en tots les poblacions del PV, en contra dels “barracons” i per la construcció dels IES necessaris per a implantar l'ESO. Des que s'aprovara la LOGSE en 1990 fins l'any passat, alguns centres de primària han continuat acollint alumnat del primer cicle d'ESO, patint massificació, falta de recursos i dificultats de coordinació amb els IES de referència. Mentrestant es concertava l'ESO i el batxillerat amb empreses privades .
En el País Valencià, la Conselleria d'Educació, durant els anys de govern del PP no ha construït ni una sola escola infantil pública i a més va deixar perdre els diners procedents del pla Educa 3 del Govern Central durant tres anys consecutius (2008-2009 i 2010). Mentrestant, alguns ajuntaments, governats tant pel PP com pel PSOE, han construït en sòl públic i amb diners públics “guarderies” la gestió de les quals han encomanat després a empreses privades, basant-se en convenis que no contemplen els criteris educatius de qualitat, democràcia i transparència, ni en la contractació del professorat ni en la prestació del servici. La no existència d'una xarxa d'escoles infantils públiques en el PV, suposa un atac gravíssim a la igualtat d'oportunitats alhora que impedix la conciliació de la vida familiar a hòmens i dones. L'alumnat procedent de sectors socials desfavorits no té accés a l'educació en els primers anys de la vida, que és quan es desenvolupen les capacitats bàsiques sobre les quals s'assentaran els aprenentatges escolars. Açò deixa este alumnat en situació de desigualtat de partida i és una de les causes fonamentals de l’anomenat “fracàs escolar” que tan cínicament es diu voler combatre.
En moltes poblacions del PV molts centres de primària tenen massa anys i no complixen les condicions mínimes establides en la llei : gimnasos equipats, menjadors saludables, aules d'informàtica, d'idiomes, d'audiovisuals, d'usos múltiples, patis en bon estat ,etc. No cal ni dir-ho que els privats concertats tampoc, encara que no ho fan visible per a no perdre matrícula. En els últims 11 anys, mentres es creaven 230 nous centres públics, es construïen 404 privats concertats. Centres concertats pagats amb diners públics que no són gestionats democràticament, que seleccionen l'alumnat i que transmeten un ideari. Ara en compte de construir nous centres públics, s'inventen els CIS, Centres d'Iniciativa Social, els anomenen així en un nou intent d'enganyar a la ciutadania, quan el que en realitat fan és regalar sòl públic a empreses privades perquè facen negoci amb l'educació.
El retall de desdoblaments en formació professional va suposar l'any passat un retall de 800 professors/es segons informes sindicals i un atac sense precedents a la qualitat de la formació professional. Mentres es proclama la necessitat de formació tècnica per a la joventut, es desmantella la formació professional i es retallen els cicles formatius.
I per si quedava quelcom sense retallar, després de les repercussions privatitzadores del Pla Bolonya en les universitats ja s'anuncia per part del Consell que es forçarà a les universitats valencianes a què aproven plans de retall del gasto. (Un retall addicional del 5,46% sobre el pressupost inicial)
Els atacs a la qualitat del Sistema Educatiu Públic s'han anat intensificant gradualment i és més difícil quantificar-los: retalls en formació docent i pèrdua del caràcter democràtic i participatiu dels CEFIRES, retalls en participació de la Comunitat Educativa amb la professionalització d'Equips Directius que es pretén estiguen al servici de l'Administració Educativa i sancions als directors i directores més compromesos, marginació dels professionals de l'educació dels processos de la presa de decisions increment en la mobilitat del professorat, empitjorament de les condicions laborals agreujades més encara amb l'amenaça d'augmentar ràtios i horaris de docència directa, retall del 80% en dos anys als programes de suport i de compensació educativa, entre altres, ens donen una idea de la magnitud del problema a què ens enfrontem. Garantir l'èxit educatiu de tot l'alumnat és el gran repte i la raó de ser de l'Educació Pública en una comunitat en què el 36,9% de l'alumnat del PV no es gradua en ESO als 16 anys (UE 10%) i el 29,2 de les persones jóvens entre 18 i 24 anys no realitzen estudis post obligatoris (xifra només superada per les Illes Balears, Ceuta i Melilla).
D'altra banda no contents d'haver reduït al màxim les assessories lingüístiques de valencià, l'any passat la Conselleria amb el Sr. Font de Mora al cap presenta un Decret de Plurilingüisme que pretenia acabar amb les línies en valencià. De cada 10 alumnes, 6 demanen matricular-se en programes en valencià, però només 3 poden fer-ho. Açò suposa que cada curs més de 126.000 alumnes es queden sense poder estudiar la nostra llengua. Obviant totes les recomanacions dels organismes amb autoritat en el tema, tornen a la càrrega amb un altre decret que abunda en el mateix i que atempta contra el dret de l'alumnat a aconseguir la capacitació necessària per a expressar-se en les dos llengües oficials del PV i que qüestiona el consens aconseguit per la societat valenciana en la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià .
Paral·lelament se n'han anat subcontractant, externalitzant, en definitiva privatitzant, servicis vinculats a l'educació com el transport i el menjador, la neteja, etc.,que han agarrat als Consells Escolars cansats de gestions intencionadament difícils. Així mateix hui hi ha empreses privades que venen als centres educatius programes de gestió, equips informàtics, servicis d'assistència tècnica i sistemes d'avaluació, entre altres. Saben que els centres educatius són potencialment consumidors de quasi tot: màquines de café, d'aigua, begudes refrescants, piscolabis, compreses i tampons, samarretes esportives, uniformes, i volen convertir els centres educatius en grans botigues.
I açò no ha acabat. Com tampoc ha acabat la lluita de totes les persones que defenem l'ideal democràtic d'una educació pública per a tots i totes, que considerem que no pot haver-hi llibertat sense igualtat, que creiem que l'educació és un dret i no una mercaderia. Som molts i moltes els que estem disposats a defendre el valor d’allò públic, a no deixar que ens roben el que és el nostre, a omplir els centres educatius de vivències compartides, a véncer les pors i treballar per una escola pública, democràtica, laica, coeducativa, plural ideològicament i culturalment, investigadora i crítica que ajude als éssers humans a ser protagonistes actius de la seua vida i en la societat que els ha tocat viure.

Mª Ángeles Llorente Cortés
Federació de MRP del País Valencià

Divendres, 1 de març

(en castellano más adelante)

Avui la meua ment matemàtica ha despertat d'hora al meu cos, i, pel sotrac de les noticies que estic llegint aquests dies, m'he posat a fer números, tots trets de fonts oficials. Mireu:

Sóc funcionari, mestre, i tinc una nòmina en brut de 2780 euros. Treballe des de fa 25 anys a una escola pública d'Oliva (València).

D'aquests, li pague a l'estat el 38% en concepte d'IRPF i Seguretat Social

A més, li pague a l'estat el 18% de tot el que compre (IVA).

A més, si fume li pague a l'estat fins un 40% adicional

A més, si prenc una cervesa o un vi, li pague un 1% més

A més, cada vegada que emplene el dipòsit del cotxe li pague un 25% més

Si fa no fa, li pague a l'estat el 60% del que cobre, és a dir, dels meus 2780 € li done a l'estat 1668. Els altres 1112 són per pagar hipoteques (en la que també pague a l'estat), menjar,… Però no vaig a parlar de les retallades. El tema és més greu.
Dels 1668 euros que li dóne del meu treball a l'estat, què en fa?

Entre altres coses, ha donat al Banc Central Europeu 43951 milions d'euros ( si, quasi 44.000 milions d'euros: 8'3% del total que és la participació del nostre estat al BCE) per "prestar-los" a les entitats financeres, a un interés de l'1%. (estan molt apurades les entitats financeres. Botin i els seus companys sempre estan de manifestació pels carrers de València i altres ciutats demanant que no tenen calefacció. Pobrets.)

I que en fan les entitats financeres amb aquests diners? El presten a les empreses i particulars de l'estat? No. Compren deute públic a un interés d'entre el 4 i el 6%

Que podria fer l'estat amb aquests 44000 milions d'euros deixats a la banca per tal que la banca li compre deute public i puga guanyar entre un 3 i un 5%?

Podria rebaixar el seu dèficit sense haver de retallar en prestacions socials.

Som idiotes?
 _____________________________________________________

Hoy mi mente matemática ha despertado pronto a mi cuerpo, y, por el meneo de las noticias que estoy leyendo estos dias, me he puesto a hacer números, todos procedentes de fuentes oficiales. Mirad:

Soy funcionario, maestro, tengo una nómina en bruto de 2780 euros. Trabajo desde hace 25 años en una escuela pública de Oliva (Valencia)
De estos, le pago al estado el 38% en concepto de IRPF y Seguridad Social

Además, le pago al estado el 18% de todo lo que compro (IVA).

Además, si fumo, le pago al estado hasta un 40% adicional

Además, si tomo una cerveza o un vino, le pago un 1% más

Además, cada vez que lleno el deposito del coche, le pago un 25% más

Aproximadamente, le pago al estado el 60% de lo que cobro, es decir, de mis 2780 € le doy al estado 1668. Los otros 1112 son para pagar hipotecas (en la que también pago al estado), comida,… Pero no voy a hablar de los recortes. El tema es más grave.

De los 1668 euros que le doy de mi trabajo al estado, que hace?

Entre otras cosas, ha dado al Banco Central Europeo 43951 millones de euros (si, casi 44.000 millones de euros: 8'3% del total que es la participación de nuestro estado en el BCE) para "prestarlos" a las entidades financieras, a un interés del 1%. (estan muy apuradas las entidades financieras. Botin y sus compañeros siempre estan de manifestación por las calles de València y otras ciudades pidiendo, que no tienen calefacción. Pobrecitos.)

¿Y que hacen las entidades financieras con este dinero? ¿Lo prestan a las empresas y particulares? No. Compran deuda pública a un interés de entre el 4 y el 6%

¿Que podria hacer el estado con estos 44000 millones de euros dejados a la banca para que la banca le compre deuda publica y pueda ganar entre un 3 y un 5%?

Podria rebajar su dèficit sin tener que recortar en prestaciones sociales.

¿Somos idiotas?

--
Vicent Gràcia Pellicer






El contracte programa


La darrera proposta del Contracte Programa feta per la Conselleria d'Educació als centres educatius sembla en principi un bon instrument per a millorar la qualitat de l’educació i el fracàs escolar. Però venint d'on ve, i en el context en que ens trobem, em permetreu que tinga les meves reserves, dubtes i pors, que voldria resumir en les següents consideracions:
1.- L'actual administració educativa valenciana, desprès de 17 anys de govern ininterromput, ja ens té acostumats a un doble nivell d'innovacions: les ocurrències demagògiques i populistes per una banda, i per l'altra la colonització de plantejaments educatius  avantguardistes i de renovació pedagògica amb la clara intenció de controlar i catalitzar possibles moviments que podrien posar en perill el sistema educatiu dominant al servei de la reproducció de l'actual ordre social i econòmic. La proposta de Contracte Programa s'insereix en aquest segon nivell. S'ha copiat els models d'Escoles Accelerades d'Stanford o de les Comunitats d'Aprenentatge impulsades per Francisco Imbernon o Ramón Flecha, però obviant els elements més socials i renovadors, i substituint-los per un discurs economiciste, on a més del manit eficientisme (terme molt perillós quan s'aplica als serveis públics) apareix la paraula “contracte” entesa com a obligació contractual, on només la part treballadora assumeix realment un compromís, perquè l'altra, l'administració, queda sempre en funció de les disponibilitats, recursos, prioritats, etc...

2.- En l'actual context de retallades resulta vergonyós que la conselleria s'atreveisca a fer aquesta proposta: quan s'augmenta l'horari lectiu (amb la consegüent reducció de temps per a la preparació i atenció a la diversitat), augment de ràtios, eliminació d'hores per a desdoblaments i reforços... es despengen en un programa per a reduïr el fracàs escolar... si de veres volen reduir el fracàs escolar podrien començar per mantenir i augmentar desdoblaments, reforços, reduir ratios (com el tan alabat model finlandès amb 2 profes en aules de 15 alumnes)... quina poca vergonya!

3.- La professió docent té una doble vessant: la professional i la vocacional. Conselleria apel·la a la vocacional per a tindre el “morro” de plantejar aquest programa en aquests moments. Confia per una banda en la vessant vocacional del professorat, i per altra, en l’egoisme de la meritocràcia. Per una banda ens lleva drets adquirits com les comissions de serveis i per l'altra ens les retorna parcialment però a canvi de... què fort! Ens baixen el sou per via triple: sexennis, IVA i augment d'horari lectiu, i per a arrodonir-ho encara hom pretén baixar-nos-el més amb aquest Programa fent-nos treballar més hores de les lectives estipulades... “chapó” senyora consellera, però... quina poca vergonya!

4.- L'eficientisme i l'optimització de recursos que preconitzen serveix per a diferenciar centres... és obvi que estan encetant una nova línia d'actuació: la dotació econòmica dels centres va a passar de ser igualitària i universal, a fer-se en funció de contractes d'implicació, eficiència, excel·lència, resultats... amb criteris poc quantificables i amb molta subjectivitat, el que servirà per a afonar en el rànking de centres, on els concertats sempre obtindran millors resultats, i entre els públics s'encetarà una cursa sense sentit per competir i ser millor que l'altre... “chapó” una vegada més sra. Consellera... el camí cap a la privatització va vent en popa... i els centres que no es moguen, seran eliminats o mantinguts amb fons públics com a femer social per als desclassats, inadaptats, minoríes ètniques, etc... amb seguretat privada per mantenir l'ordre i disciplina, i amb futurs delinqüents garantits... vergonya, senyors, vergonya!

5.- El compromís de futur i la continuïtat d’aquests programes està en l'aire... res no se'n sap... cap compromís... la dotació econòmica d'enguany no sabem d'on ix... si tots els centres del País Valencià signaren aquest programa.. a quants diners eixirien per centre? Quants profes es podrien incorporar per centre a aquest programa?...

6.- Desprès de les dures campanyes de desprestigi contra el funcionariat i el professorat en particular... com s'atreveixen a demanar-nos açò... on tenen la vergonya? O és que no la coneixen? La resposta és un altra... ells saben que el funcionariat és lliure i independent, i junt als sindicats són la darrera barrera que els frena en els seus intents de privatització i desmantellament de l'estat del benestar, per a fer negoci i establir un major control ideològic de la societat que els permeta perpetuar-se en el poder...

Personalment em defineisc com un mestre i profe vocacional, que he passat tota la meva vida professional anant més enllà d’allò estrictament obligatori, amb milers d'hores extres que mai ningú m'agrairà ni em reconeixerà (cosa que no m'importa en absolut perquè ho fet per convicció i per coherència ètica i ideològica, i fent-ho he sigut molt més feliç que si no ho hagués fet). Tot i això, no participaré en aquest joc, vull mostrar el meu més enèrgic rebuig a aquest polítiques sibil·lines que sols pretenen la imposició d'un model neoliberal sense ànima que sols valora allò econòmic, superflu i insolidari... ho sento... jo a açò no jugue!

josep vicent bataller i ferrando